La primera de les fites que avui tenim a mans és la de llegir en català la poesia de Marina Tsvetàieva. La segona és la mesura russa dita versta, que seria la paraula utilitzada al títol original, malgrat que en rus versta és, a més de mesura, la fita com a marca senyalitzadora i també l’extrem on poder arribar. La decisió de titular aquest llibre “Fites” és justament mostra del treball de la traductora al català, la també poeta i música, com l’autora, Laia Malo. «Ens sembla que les verstes de què parla Tsvetàieva en aquests dos reculls són totes tres coses: la distància entre ella i l’altre/els altres, l’extensió del territori que habita (la ciutat de Moscou, tota Rus’), i els diversos cims que va assolint al llarg dels sis anys que les escriu», ens diu Laia Malo en les Notes de la traductora.
Aquest recull de dos poemaris que situa de manera prou adequada Miquel Cabal al seu pròleg, és fruit del 21è Premi de traducció Vidal Alcover, una interessantíssima fita que s’inclou als Premis Ciutat de Tarragona. Sort del reconeixement i sort del suport que el premi significa, per a enllestir un projecte que, a la fi, ens permet llegir l’obra de Marina Tsvetàieva, poeta russa situada entre els grans i a qui ara ja sí podem accedir-hi.
El llibre s’acompanya d’un bon pròleg, una biografia ordenada en la seva cronologia substancial i, com a gruix, l’endinsament dins uns textos joves, d’una autora que més endavant va escriure una poesia compromesa amb la situació política que va patir, però que ara transita encara un món ple de contrastos on es planteja l’alliberació personal, l’amor i l’enamorament, les celebracions religioses sentides, fins i tot, però també moments de dol, de mort i de contrició. Els versos estan escrits entre els anys de 1916 i 1920, mentre va viure situacions com la precarietat de l’any 1918 a Rússia i la mort, el 1920, de la seva filla petita per desnutrició.
Hi ha joia, hi ha música, molt de ritme musical, especialment en la sonoritat de les campanes, que tenen molta presència: «i vaig néixer jo. / Centenars de campanes / se’m van disputar». Hi ha estima als amics, admiració als poetes, hi ha somnis, però també molta realitat: «A la bèstia — caverna, / al viatger — carretera, / als morts — la carreta. / A cadascú — el que correspon».
La lectura és rítmica, sorprenent, molt variada, plena de tendresa: «Et parlaré afligida / i molt tendrament», però sobretot, és molt particular. Té ja una idiosincràsia pròpia, amb molta força, i on la seva aportació al poema tan peculiar com és el seu guió llarg (—) llueix i encanta. Aqueix guió llarg, molt utilitzat, és un element sonor, tal volta pel ritme que imposa: els signes fan que el vers balli, que comparegui l’espera com una part del poema; res millor per explicar-ho que fer-ho llegir: «Un dia — t’entendré — i un dia — m’entendràs».