És ben hora d'aturar!

Tothom és jove fins que es mor.

Ho diu l’actriu María Galiana, ho deia el pintor Picasso, ho diu la pagesa Maria Nicolau i, sobretot, ho deia la meva padrina materna, Joana Payeras, que afegia, Biel, no ho oblidis mai: avui hi som, demà no hi som, amb un aire de filòsofa casolana d’un agnosticisme que li venia d’avior. Carpe momentum!

Som dins el temps de messes!

Mir molta d’estona els camps amb un rostoll d’un groc refulgent de la possessió de Son Verí (la Cabaneta) just acabats de segar per una moderna segadora batedora. Em sent dron i passeig per damunt aquelles garbes que són fragments de columnes dòriques d’un partenó botànic, faig zooms vers a les garbes en forma de cofres del tresor i m’alluny devora els niguls d’un blanc enlluernador per comprovar que la bellesa d’aquella sega és d’una novetat tan novíssima que em fa estremir.

Temps era temps a Son Bieló.

Ataquen els records de les messes de segar a cal padrí patern Biel a la possessió de Son Bieló (Santa Maria del Camí) quan era un bergantell amb els genolls plens de crosteres i el cap volat de somnis i imaginacions. Em feia patir la feinada dels missatges tots suats que amb cops de falç tallaven les tiges de blat. Aquest conjunt de manats o falcades d’espigues eren depositades en terra. I amb amb un conjunt de gavelles ( de tres a dotze) feien la garba. Després hi havia la feina a l’era. Com que al camp no es pot vessar sang humana perquè duu malastrugança, els segadors es feien canons, trossets de canya com a didals a la mà esquerra per no tallar-se els dits amb la falç. Hi ha una cançó popular que ho recorda: «En es canons d’es segar | hi tenc s’al·lota pintada; | per això qualque vegada, | quan ve que pos sa falcada, | va bé mirar-me sa mà.» Calia estrenar l’era amb la batuda de la primera garba que es lligava. Les messes del batre eren ordenades (es col·locaven els manats d’espigues tot al voltant de l’era) i es batia amb cavalleries; record que es batia a parell, és a dir, un home i un animal rompent una càrrega per dia. El millor vent per batre crec que era l’embat.

El padrí Biel em contava que la celebració del solstici d’estiu —Sant Joan, en versió cristiana— era una de les festes més populars de les velles cultures rurals de la Mediterrània. Aquesta festa, d’antic regust pagà, és plena de tradicions ancestrals relacionades amb les feines de segar les messes. De ben segur que quan l’home del neolític va introduir en la seva manera de viure el cultiu del blat i d’altres cereals, pels beneficis que aquells aliments aportaven al cos, va trobar un motiu més per adorar l’astre rei, el sol, el qual amb la seva calor madurava els sembrats i els feia tornar daurats com ell mateix, senyal aquest que donava pas a la recol·lecció, la qual propiciava la pràctica de determinats rituals magicoreligiosos. A la nostra era d’uns vint metres de diàmetre els rituals eren les cançons dels missatges que m’entusiasmaven: «Unes messes vaig segar | devora una jovençana; | mai la vaig sentir cantar, | només que sempre va anar | de puput i mala gana». «Per veure’m i perquè em vesses, | mos hauríem de casar; | si em venies a ajudar, | en acabar de segar | tendries part a ses messes». I certs rituals que m’ensenyaren d’amagat i que em feien molta impressió: les primeres espigues que queien, es tenia la creença que eren guaridores, per això els segadors se les ficaven al capell i, a més, se’n feien begudes i cataplasmes per guarir-se del mal de ronyons. La gent se senyava amb un gra de blat a les mans, que calia llençar tot seguit per foragitar la malura. N’hi havia que creien que els àngels protegien els sembrats i en foragitaven el dimoni. A l’ombra d’un dia horabaixando a les acaballes de les messes de batre hi havia música, cançons i balls. M’entusiasmaven els batuts que es feien amb acords arpergiats en què les ungles toquen les cordes de la guitarra d’una manera ràpida i enèrgica. Música de gent que feia feina de sol a sol, però mai no estava cansada a bastament perquè no pogués ballar. Record encara algunes dites i refranys que vaig espigolar en aquell temps en què puc assegurar que vaig ser feliç: Pel juny, la falç al puny. Pel juny la serp bull. Juny hermós, juny abundós. El juny és el blader i el setembre el raïmer. Qui no vulgui pols que no vagi a l’era. Qui no pot segar espigola.

Vull caçar instants a l’abeurada.

On és la bassa dins aquells aiguamolls de Son Bieló on hi havia granotes, libèl·lules i herbassars aquàtics plens de vida en ebullició que eren l’escenografia dels nostres jocs d’infantesa? L’argila de call vermell s’havia impermeabilitzat amb la pedra calcària del fons i s’havia convertit en un safareig natural on creixien els joncs. Em ve al cap aquell fragment de la Crònica de Ramon Muntaner que va ser una de les meves primeres lectures i de les grans lliçons de la vida: “I si algú em demana: ‘En Muntaner, quin és l’exemple de la de mata de jonc?’, jo li respondré que la mata de jonc té una força que, si tota la mata lligueu ben fort amb una corda, i tota la voleu arrencar ensems, us dic que deu homes, per molt que estirin, no l’arrencaran, encara que alguns més s’hi posessin; i, si en traieu la corda, de jonc en jonc l’arrencarà tota un minyó de vuit anys, que ni un jonc no hi quedarà.”

M’agradava dibuixar les larves dels insectes, les puces d’aigua, les nimfes d’odonats, els escarabats aquàtics, les vespes d’aigua, els cucs tubífids, l’escorpí d’aigua i nombrosos protozous, rotífers, crustacis i mol·luscs que després cercava als atles on es trobaven totes les espècies.

Ara la bassa no existeix i gran part de la possessió és una urbanització il·legal feta fa més de trenta anys pels fons voltor d’un banc conegut. Ara, amb el nou decret, tot aquest sòl rústic ple de xaletets i xaletons il·legals i fets de qualsevol manera es convertirà en sòl urbà legal. Legal i més edificable. Ai las!

Ocupem les nostres platges! Ocupem els nostres camps! Ocupem ca nostra, que és casa de tots!

És ben hora d’esbucar tanta de pol·lució! És ben hora d’aturar!

Som conscients de la desaparició de les veus de la terra?

Suscríbete para seguir leyendo