Paraules d'una valenta dona

Lletra d’una lectora.

Abans de res diré que la carta m’ha impressionat. Potser aquesta lectora ha connectat amb el meu estat d’ànim d’ara mateix amb una prodigiosa justesa. Aquest canvi d’estació és intens, cru, ple d’esdeveniments humans que fan mal, amb incerteses i pors que ens envolten per totes bandes, amb molt de dolor i molta d’angoixa. Un amic meu metge em deia que tenia la mà trencada de receptar ansiolítics perquè els pacients presentaven símptomes terribles. I ell no és cap fan de les pastilles. Per desgràcia són molt necessàries en massa casos, em deia amb molta de commiseració.

No us transcriuré la carta in extenso, encara que la lectora m’ha dit que podia fer-la servir com volgués sense anomenar-la. Només espigolaré alguns fragments significants i les recomanacions que em fa d’un llibre, Les Grands Cimetières sous la lune (Plon) de Georges Bernanos, que haurien de llegir totes els lectors que vulguin tenir una informació en primera persona d’un escriptor savi i bo de la guerra incivil del 36 vista per ell. Comença la carta.

“Benvolgut cronista, li envii aquestes notes perquè em trob en un estat de nervis i de preocupació tan gran que he pensat que una de les poques persones que podria acollir les meves angoixes és vostè. No cal que li digui que les seixanta i busques guerres que hi ha al món les sent molt pròximes, especialment la més inhumana (totes ho són) que és el genocidi dels quaranta-mil palestins, majoritàriament civils, per l’exèrcit israelià. També la invasió d’Ucraïna per Rússia i aquests dos anys de combats els tenc molt pròxims. I no em sent en cor d’anar a la platja d’aquest estimat mar Mediterrani quan pens que a dues passes, a Cabrera, a Cala d’Or, a Ibiza, a Porto Colom, a Formentera, etc., no s’aturen d’arribar pasteres amb migrants que venen en condicions difícils i molts d’ells s’ofeguen dins d’aquest Mare Nostrum. I no puc donar passada a l’actual govern balear de la dreta i l’ultradreta que no en fa de bona. Converteix els milers i milers de vivendes i d’urbanitzacions il·legals de les Illes Balears, mitjançant el pagament d’unes certes quantitats d’imposts, en vivendes i urbanitzacions legals. Per què no asfalten tot el territori? Per què no fan malbé tot el medi ambient per decret?

Ens volen endinsar en el relat franquista.

I em pos malalta quan veig que volen derogar la Llei de Memòria Democràtica aprovada per unanimitat l’any 2018. Llavors és quan pens que les idees guerracivilistes feixistitzants han tornat amb tot el seu horror. Cada any des que va començar el procés democràtic a la mort del dictador tota casta de persones i d’organitzacions no s’han aturat de fer feina per recobrar-nos d’aquest amnèsia històrica que tapava amb un silenci terrible els vençuts, els lluitadors assassinats i repressaliats del franquisme al llarg de més de quaranta anys, les injustícies contra els perdedors d’una guerra que fou el resultat d’un cop d’estat d’una part de l’exèrcit amb l’ajut del gran capital i les organitzacions feixistes contra una república legalment i democràticament constituïda. És inacabable i immensa la feinada de desfeixistització d’una societat en què els franquistes foren amnistiats i les institucions seguiren amb les mateixes inèrcies dels guanyadors de la guerra. Aquí no ens hem aturat de fer feina de memòria històrica: es començà amb l’acte de reconeixement d’Aurora Picornell el 1978, els actes anuals del record dels assassinats significatius com del batle de Palma Emili Darder, del diputat Alexandre Jaume, del batle d’Inca Antoni Mateu i del burgés d’Esquerra Republicana Antoni M. Ques, al cementeri de Palma, de l’ensenyament històric a les Escoles i Instituts, de la desaparició dels noms i monuments feixistes (amb la dolorosa excepció de Sa Feixina) de Ciutat i dels pobles, de la feina a la UIB d’historiadors que han anat repassant la repressió poble darrere poble, de la llei de Fosses que ha permès recuperar els cossos de nombrosos assassinats a cementiris i cunetes, etc. Ara, amb aquest projecte de derogació Vox diu: mai no hi ha hagut un relat consensuat sobre la Segona República, la guerra civil i el franquisme. I afegeixen: cal preservar aquesta heterogeneïtat de posicions i que els camins de la història no són els de la memòria, perquè la memòria és subjectiva i moguda per emocions i identitats. Volen blanquejar un cop d’estat feixista! Maria Antònia Oliver, de Memòria de Mallorca ho deia ben clar a la concentració que férem a les Estacions: Ens volen endinsar en el relat franquista, justificar el franquisme. Sense memòria no hi ha democràcia. I el PP per comandar ha evolucionat cap a un feixisme de Vox. No pot ser que l’ultradretà president del Parlament Balear, Le Senne, col·locat pel PP, una setmana prohibesqui la bandera de LGBTI el Dia de l’Orgull Gai al Parlament i la setmana següent expulsi de manera improcedent les diputades M. Garrido i P. Costa i, amb una manotada estiri l’ordinador de la diputada Garrido i esqueixi el full que tenia aferrat al seu aparell amb la foto de la lluitadora antifeixista assassinada el dia de Reis de 1937, Aurora Picornell i les seves companyes, les Roges del Molinar. I no és molt greu això? Le Senne no pot ser president del Parlament Balear i el PP no hauria de donar-li suport. Insultar a les víctimes del feixisme és un delicte d’odi, masclista i violent, i deixar que l’insultador seguesqui al seu lloc és complicitat culpable.

Convendria que Le Senne i els que l’han votat al Parlament llegissin la gran proclama que va fer Bernanos el 1938 amb el seu llibre Els gran cementeris sota la lluna (en català a La Magrana, traduït per Antoni Lluc-Ferrer, i en castellà a Pepitas de Calabaza, traduït per Juan Vivanco), en què aquest gran escriptor francès dona testimoniatge de les execucions a Mallorca durant la guerra civil del 36 vistes i viscudes de primera mà que qualifica de carnatge.”

Gràcies.

Sí, moltes de gràcies, valenta lectora, per dir amb paraules sentides allò que pensam milers de persones. I per cloure el seu petit manifest transcriuré una pàgina de Bernanos a Els grans cementeris sota la lluna que escenifica l’horror, la por i l’odi. Perquè no hi hagi mai més guerra entre germans. I tota guerra ho és!

Escoltau: “Onsevulla aquests senyors (falangistes, “Dragones de la muerte” del comte Rossi, grups de dreta) exercissin llur zel, l’escena no canviava gaire. Era el mateix cop discret tustat a la porta del pis confortable, el mateix trepig al jardí o al replà, —Seguiu-nos!... Les mateixes paraules a la dona enfollida, les mans que recullen tremoloses els parracs familiars, i el renou del motor que continua bonint, més lluny, al carrer. No desperteu els nins, de què serviria? Em portau a la presó, no és això, señor? —Perfectamente, respon l’assassí, el qual de vegades no té vint anys. A continuació ve la pujada al camió, on retroba dos o tres companys, igualment taciturns, igualment resignants, amb la mirada vaga... Hombre! La camioneta grinyola, parteix. Encara un moment d’esperança, tot el temps que no haurà abandonat la carretera principal. Però vet aquí que redueix la velocitat i que s’endinsa tot sotragant a cada clot, per un camí de terra. Baixau! Baixen, es posen en fila, besen una medalla o solament l’ungla del dit gros. Pam! Pam! Pam! —Els cadàvers són disposats a la vora del talús on el fosser els trobarà l’endemà, amb el cap rebentat, amb la nuca que descansa sobre un horrorós coixí de sang negra coagulada. Dic el fosser perquè s’ha pres la precaució de fer el que calia no lluny del cementeri. El batle escriurà al seu registre: Un tal, un tal i un tal, morts de congestió cerebral.”

L’historiador Josep Massot diu que aquesta descripció de Bernanos és absolutament fidel.

Suscríbete para seguir leyendo