Gomila 70's: Quan Gomila era «Gomila»

Ja al final d’aquest assaig emotiu i evocador ―però en cap cas nostàlgic, José Carlos Llop confessa que Gomila s’ha convertit en l’educació sentimental de diverses generacions. No hi ha dubte que és així: Gomila no és just una plaça, sinó un concepte, una idea, una entelèquia perquè hi ha tants de «gomiles» com gent que la recorda. A més, el topònim Gomila ha acabat sent, en alguns casos, una sinècdoque de tota una gran part de Palma i que inclou El Terreno, Bellver, Porto Pi, S’Aigo Dolça, Gènova, La Bona Nova i qui sap quins altres llogarets, barris i urbanitzacions. Vet aquí el poder de Gomila: en la ment de dues o tres generacions «anar a Gomila» també incloïa aquests altres indrets sense diferenciar-los perquè l’experiència de la vida lúdica i noctàmbula era un espai mental independent de la cartografia municipal.

Gomila va ser, segons conten, un regal de la família del mateix nom al municipi de Palma perquè les autoritats creassin una plaça o petit parc a fi que els nins hi poguessin anar a jugar. Al s. XVII va ser el centre de Sa Cremadissa, un horripilant Auto de Fe que va resultar en l’execució de trenta-set persones. Ja a principis de segle, però, el barri, entès com a sinècdoque de totes les barriades anomenades abans, va atreure molts viatgers i residents estrangers, molts d’ells famosos. Cela i Miró van viure no molt lluny; com s’hi havien establert abans Gertrude Stein, Robert Graves i tants altres. Hollywood també hi va deixar marca―Errol Flyn, Ava Gardner―, però va ser amb la inauguració de la sala Tito’s quan van començar les actuacions dels grans intèrprets del moment com Charles Aznavour, Marlene Dietrich, Louis Armstrong, Lionel Hampton i tants altres. Aristòcrates, monarques i gent rica, qui sap si fatigats de l’ «escena», com es diria ara, de Saint-Tropez, també hi van recalar (Saud, Rainero, Onassis...).

Llop és un mestre de l’evocació, la reminiscència i la memòria. Els qui han llegit «En la ciudad submergida» (Alfaguara, 2017) i «El Japón en Los Ángeles» (Península, 1999), just per posar dos exemples cabdals, ho saben perfectament. I aquí, en aquest reverie de Gomila, rastreja la seva pròpia educació sentimental. Un dels elements claus, per a ell, és lògicament la presència dels literats: Rubén Darío, Santiago Rusiñol i, sobretot, Llorenç Villalonga qui a «Mort de dama» ja va deixar el patró interpretatiu per explicar la dicotomia entre el món tradicional del barri antic i el món de la modernitat i de la jazz age que pul·lula pel Terreno. Villalonga apunta que als afores de Ciutat «es belluga un món colonial, compost de pintors, turistes i senyores que fumen. Són gents estranyes, que [parlen llengües bàrbares], es banyen a l’hivern i viuen d’esquena a la religió. Fabriquen cocktails endiablats. Donen balls i tes. El barri antic fingeix ignorar-ho». Vet aquí el quid per entendre Gomila: dos mons que s’atreuen per oposats.

Aquesta mateixa dicotomia encara era vàlida als anys 70 i 80, quan Llop freqüentava Gomila. Ja no hi havia tantes actuacions en directe com dècades abans (Jimi Hendrix i The Animals hi van tocar a finals dels 60). Però quan la música gravada va començar a dominar, Llop rememora els locals (Bar Chotis, La Polilla, Joe’s, Zhivago, etc.) a on els jovenets de Palma s’amaraven de Crosby, Stills, Nash & Young, Creedence, The Kinks, Z-66, Lou Reed, Elton John i fins i tot Roberta Flack. Clar que una educació sentimental, a més d’experiències estètiques, sol venir acompanyada de les marques del moment. Llop diu que, en una ocasió, es va atrevir amb una Montesa manllevada (feia 40 anys que no havia sentit aquesta marca!) i identifica una guitarra elèctrica com una Fender Stratocaster. Que els joves d’aquella època debatessin intensament els mèrits de la Fender en contra de la Gibson és inexplicable avui en dia, però era així. Jo hi era.

El llibre inclou abundants il·lustracions i tractant-se d’un encàrrec de Camper, empresa que ara ha invertit en el barri, el disseny és superior, com un catàleg de museu. Hi ha algunes fotos de l’Arxiu Planas (un negoci que precisament es va establir a Gomila) i d’altres fotògrafs coneguts a molts lectors d’aquest diari com Torrelló i Frau. La coberta utilitza una esplèndida i detalladíssima il·lustració de Manolo Bolao (1926-2000), l’apreciat guitarrista de jazz i artista plàstic. La imatge mostra una plaça Gomila amb turistes, monges, un capellà geperut, un guàrdia civil altívol, una Vespa amb sidecar, un descapotable... No es tracta de Montmartre, no, però ho podria ser. En tot cas, jo no record Gomila així, entre altres coses perquè sempre hi vaig anar de nit, quan aquestes monges i la guàrdia civil ja feien nones.

En l’època de què parl, els anys 80, es començava a olorar la decadència de Gomila. Bars, discoteques i locals tancats, gairebé tots abandonats. Marlene Dietrich o Grace Kelly no hi haurien anat mai, si bé Gomila no va ser mai un desgavellat Magaluf o un Balneario 6 per a facinerosos. Els 80 i part dels 90, emperò, aquesta decadència va propulsar una època daurada del Gomila LGBTI+. Llop esmenta La Yedra, com a un dels primers bars gais (o d’ambient, com se solia dir), i les actuacions de Bibí Andersen al Broadway, però jo de memòria podria anomenar més de mitja dotzena d’altres locals: Dorian, Men’s, Scafandre, Yupi [sic], Black Cat, Status, Sombrero, etc. Hi ha milers de mallorquins que també van adquirir una altra educació sentimental en aquests locals. Tot això, majoritàriament, ara també se n’ha anat en orris. RIP. Ara hi ha Grindr i no cal esperar tota la setmana il·lusionats i dutxats per «anar a Gomila».

Suscríbete para seguir leyendo