Més enllà de les ànimes

Unànimement ens diuen que si Puixkin és el més gran poeta de la literatura russa, Gógol és el primer gran narrador, considerat mestre per molts dels que el van succeir. Obrim aquesta nova edició d’“Ànimes mortes” amb el bon record que han deixat a la nostra experiència de lectors els relats: L’abric, El nas, el Diari d’un boig, El recull Vetlles en un veïnat de Dikanka. Ens presenten, llogarets remots i personatges tractats sense fer compliments:

«Tots sabem que al món hi ha moltes fesomies que, a l’hora d’afaiçonar-les, la natura no s’hi va mirar gaire: hi va treballar ben poc i no va fer servir cap eina petita...» pàg 119

Txítxikov, acompanyat del seu cotxer Selifan i del criat Petruixka, emprèn l’aventura de recórrer el territori amb el propòsit de l’adquisició d’ànimes mortes, ell fa la proposta com un favor al terratinent al qual allibera de la despesa a l’hora de pagar els impostos i pretén, gràcies a poder demostrar que és propietari d’un nombre important d’ànimes, accedir a la possessió de terres, a les primeres pàgines coneixem la seva estratègia per acostar-se a les autoritats, la seva capacitat per adular a cada personatge en la mesura justa, se’ls fa seus... ens divertim amb les descripcions i les peculiaritats que de cada «venedor» ens fa el narrador, la descripció de les cases que els acullen, de les formes d’expressió, dels detalls d’allò més insignificant, ens fascina l’enginy pel que fa als noms que recolzen el perfil del personatge descrit.

El narrador s’adreça al lector per fer una comparació del rus respecte a altres llengües, anglès, francès, alemany:

«...però no hi cap paraula que tingui tanta empenta i vivacitat, que salti tan directa al cor, que bulli i vibri i bategui tant, com la paraula russa que han dit amb encert.» pàg. 136

Al final del llibre, trobem les paraules que ens adreça el traductor en unes pàgines imprescindibles que titula «De l’excés», on ens parla de les característiques de l’obra que ha presentat:

«... -densa, falsament lleugera i sincerament complexa-, o bé disseques, esbocines i analitzes cada frase, comentant-la amb voluntat d’entomòleg o enciclopedista, o bé t’aboques a un intent quimèric de reimaginar i recrear en la teva llengua allò que sigui que és el text original.» pàg. 301

Al darrer capítol, ens és presentat el nostre protagonista, coneixem la seva circumstància d’ençà que va arribar al món, la relació amb la família, el comportament amb els companys d’escola, la relació amb els diners; rep unes consignes del pare, que el marcaran definitivament, aquest home diu al fill, que, a la vida, per sobre de tot ha de complaure els superiors (en els primers anys el superior és el mestre) el pare li diu que ha de tenir la intenció de complaure per sobre de la d’aprendre, respecte els companys li diu que defugi de l’amistat, però que tingui present que li convé comptar amb els rics, també li diu que s’ha de malfiar de tothom, només els diners no el trairan:

«... aquelles paraules i aquells consells van deixar-li un empremta profunda a l’ànima» pàg. 271

Agraïm el pròleg de Xènia Dyakonnova, ens reprodueix paraules de l’autor, que figuren a un recull heterogeni titulat “Passatges escollits de la correspondència amb amics”, 1847:

«... Abans estarien disposats a perdonar-me la creació d’uns monstres espectaculars que la representació de la vulgaritat.» pàg. 11

Dyakonova ens cita a Józef Wittlin en el seu assaig “El Gógol tràgic”, aquest autor fa una comparació entre Gógol i Moliere:

«...la rialla crítica de Molière és més alegre perquè apunta únicament cap als altres, mentre que la de Gógol és més tenebrosa perquè apunta únicament cap a un mateix.» pàg. 13

Tenim al nostre abast una edició fonamental d’una obra cabdal de la literatura universal, ens arriba amb totes les garanties pel que fa a qualitat i rigor; una vegada més reconeixem la nostra admiració per la tasca del traductor i manifestem la nostra gratitud per l’aportació de X. Dyakonova.

Suscríbete para seguir leyendo