Dues obres singulars

L es nits d’estiu que la Simfònica proposa a Bellver tenen avui un encant especial, ja que les dues obres que figuren en el programa ho són, especials: la Simfonia número 6, Pastoral, de Beethoven, i el Concert per a violoncel i Orquestra, d’Elgar.

A la coneguda com a Simfonia Pastoral, el compositor alemany introdueix nous canvis a la que era, fins aleshores, l’estructura formal de simfonia. Per començar, més que una simfonia, Beethoven escriu una espècie de poema simfònic avant la lettre i en el qual ens explica com és la vida al camp, sempre des dels ulls d’un home que viu a la ciutat: amb la visió bucòlica dels sons de l’aigua dels rierols, els cants dels ocells, les melodies dels flabiols dels pastors i les accions de gràcies dels pagesos després de la bona anyada. Tot molt fictici, poètic i de la mà dels pintors costumistes de l’època, que retraten el foravila sense haver-hi viscut mai. Ara bé, el resultat és del tot encisador. Res a dir a aquesta manera d’explicar la vida camperola.

A la Pastoral, Beethoven inclou una tempesta en el quart moviment, que no és el darrer com era costum, sinó que després dels trons i llamps hi afegeix, sense pausa, un cinquè moviment en el qual sonen els esmentats càntics d’acció de gràcies instrumentals, tot i que sembla que va tenir intenció de posar-hi lletra, la del Glòria de la missa llatina, cosa que hauria avançat en uns anys la inclusió de la veu humana a una simfonia, que no seria fins setze anys després (la Sisena és de 1808 i la Novena de 1824).

I què podem dir del Concert d’Elgar? Primer que en la sessió d’avui tendrem un dels grans solistes de l’instrument, Pablo Ferrández, a qui ja tinguérem ocasió d’escoltar en el concert de Dvorak i en el de Schumann fa unes temporades. Però, sobretot, podem dir que estam davant una de les obres més importants del repertori concertístic de tots els temps, ja que en aquesta obra, Elgar hi posa tot el seu saber musical i la màxima càrrega poètica.

Escrit durant l’estiu de 1919 i estrenat el mateix any, la primera audició fou un desastre, perquè el solista l’havia estudiat poc. Ara bé, a poc a poc s’anà consolidant com un concert de referència. En ell, Elgar vol mostrar l’estat de desesperació que va sentir durant la Primera Guerra Mundial, quan prop de casa seva es sentien caure les bombes. També, com Beethoven, escriu l’obra en quatre moviments, un més dels que solien tenir els concerts amb solista. Però no només per això és especial aquesta obra, sinó que també ho és pel tractament que fa a les relacions entre instrument solista i grup orquestral: diàlegs en forma de recitatiu, enllaços melòdics entre un i l’altre, començant una melodia l’orquestra i acabant-la el violoncel, moments en forma de pizzicatos enriquidors, altres a l’estil de perpetuum mobile... I encara més: aquí, Elgar situa el moviment lent en tercer lloc, quan l’habitual era posar-lo en el segon o passa d’un moviment a l’altre sense pausa. Estam, en definitiva, davant una obra que tot melòman ha de conèixer i que, segur, no deixarà indiferent ningú.

Suscríbete para seguir leyendo