La necessitat de partir

Arriba l’estiu i l’illa s’omple de turistes. Palma es desborda i les platges esdevenen territori ocupat. Aquells indrets quasi amagats d’una bellesa esplendorosa –com és ara es Caló d’es Moro de Santanyí- de sobte són envaïts per bandades de turistes proveïts de la seva senalla, una tovallola i, sovint, una ombrel·la que els protegeixi de la intensitat del sol. També, d’una càmera fotogràfica perquè allò que més importa és emportar-se una foto o un vídeo que doni testimoni indiscutible que han estat a aquell lloc. L’altre dia una parella jove demanava a un guàrdia municipal on era la torre inclinada. Havien arribat al port en un vaixell gegantesc, un creuer en diuen. Portaven un full que indicava la ciutat i el dia en què es trobaven. El paper els deia que eren a Pisa.

Els antropòlegs diuen que els turistes viuen en el futur anterior, un temps verbal especial: Ara faig una foto perquè demà sigui testimoni del que he fet avui. En fer la foto o el vídeo el turista pensa en l’espectacle que, setmanes després, podrà mostrar als seus amics i coneguts tot dient: Mirau les imatges d’un viatge inoblidable. Perquè l’autèntic motiu del viatge és el retorn i el relat que en pugui sorgir. En definitiva, he viatjat per llavors poder-ho contar. El món és fet perquè en derivi la literatura. És com si diguéssim, tot just abans de partir: Quan el viatge s’hagi acabat i arribi de bell nou a casa, et contaré tot el que hauré vist, parlarem de les platges de s’Arenal, de les nits esbojarrades de Magaluf, del Nus de sa Corbata que fa la carretera que mena a sa Calobra, de les postes de sol des del mirador d’es Colomer, des d’on mai no hauràs vist el Mediterrani tan radiant, les correnties, el centelleig de l’aigua, els penyals que es miren en el blau transparent i, si tens una mica de sort, una vela blanca que solca la pell del mar. Quan hagi tornat et contaré les coses que hauré vist. I el meu relat partirà d’una sèrie d’imatges que retindré en la memòria, perquè la memòria és, després del viatge, una capsa de diapositives. I el relat esdevindrà tanmateix un fragment de l’autobiografia del turista.

Antany, els viatgers eren una altra cosa. Viatjar significava descobrir i es justificava en funció del plaer que procurava el descobriment de nous paisatges, d’altres pobles, de la sensació de la diversitat i la descoberta del món. La gent viatjava en vaixell, en tren, en els primers avions. «Si estim el tren –deia Dalí- és sense cap dubte perquè va més de pressa que els enterraments». Llavors un pensa en les estacions per on ha passat, en els trens de luxe, en els companys efímers de viatge, en els ports on recalen les naus. El turista contemporani és diferent. Sovint troba el seu sentit en els parcs d’atraccions, en l’espectacle, en els costums convertits en folklore. És la banalització del món, la superficialitat de Disneyland, un fenomen de la civilització industrial.

Ens podríem preguntar: Com és que un ésser humà esdevé un turista?, però la resposta no seria fàcil. Segurament, ni els viatges ni les vacances deriven d’un desig individual, sinó d’un desig compartit alhora per milers de persones que de sobte se sotmeten a les accions d’una indústria que reuneix mitjans de comunicació, guies de viatge, cartells i programes destinats a atendre el consum d’un desig: la necessitat de partir. D’aquesta indústria ha sorgit el turisme modern i els homes i les dones han esdevingut turistes.

Potser, el turista que, de manera compulsiva, fa fotografies, i selfies, i vídeos que llavors escampa a través de les xarxes socials, afirma contínuament una vella necessitat: vol saber que existeix. Necessita dir-se que existeix i, en veure’s a la pantalla es diu: Jo vaig esser a aquell lloc. Hi era i em vaig fotografiar. Doncs, si em vaig fotografiar, és perquè vaig existir.

Suscríbete para seguir leyendo