Miquel Palanco: «Antònia Font és el primer que els ensenyo als d’aquí»

Miquel Palanco va néixer a Binissalem l’any 2000. És graduat en Estudis Anglesos per la Universitat de les Illes Balears. Sense un gran convenciment de dedicar-s’hi professionalment va decidir seguir estudiant el que realment era la seva vocació: Musicologia. A Mallorca no tenia gaires oportunitats i un dels factors més importants va ser el poder assumir econòmicament els estudis a la Universitat Autònoma de Barcelona. Per tant, la barreja de noves oportunitats, haver d’espavilar-se i descobrir nous indrets el portaren a instal·lar-se a un pis situat a cinc minuts caminant de l’Arc de Triomf.

Compagina els seus estudis a la UAB amb la feina de docent. Els matins agafa el metro per anar a la Universitat i el migdia es dirigeix a l’escola on pren un cafè ràpid, conversa amb les seves companyes i prepara les classes. 

Al pis li esperen na Cristina i na Marta, les seves dues companyes mallorquines. Aquest fet fa que es senti «una mica més com a casa». Els tres es conten el dia o baixen a fer una canya al bar que s’han fet seu i que els recorda el bar de poble on han anat sempre. També comparteixen amics de l’illa que estudien a Barcelona i molt sovint alguna ensaïmada pren el vol cap a la Ciutat Comtal. 

Els encanta seure a la fresca i xafardejar perquè el transporta als carrers de Binissalem. També van a veure la mar però, tot i ser el Mediterrani, «no té el mateix blau que l’aigua de Mallorca». Per Sant Antoni varen participar dels foguerons i gaudiren dels dimonis de les comunitats balears que viuen a Barcelona i, òbviament, del Sant Antoni pobler al barri de Gràcia.

No han trobat cap lloc de confiança que faci els típics menjars mallorquins i, si el trobessin, està segur que no seria per tant. Per això, aprofiten un cap de setmana per cuinar un tumbet o descongelar les panades que ha portat dins les carmanyoles de casa. 

Amb els fideus de vermar encara no vol arriscar-se. Els caps de setmana aprofiten per distreure’s i anar a prendre el sol al Parc de la Ciutadella, que li és un pla gairebé familiar. Té els coixins del sofà de teles de llengües i sempre que agafa l’ukelele o toca el piano el primer que fa sonar són les cançons d’Antònia Font, de fet, és «el primer que els ensenyo als meus amics d’aquí».

Els primers dies de carrera van demanar-li d’on era, que «parlava raro». Les paraules com «horabaixa» o que la primera cosa que fa al dematí és «berenar» i posa el cafè dins un «tassó» els hi sembla estrany. Ni tarda, ni esmorzar, ni got. La que més gràcia els fa als catalans és l’expressió «anar moix» quan beuen alguna copa de més i l’ús del «però» al final de les frases; sempre deixa als altres a l’espera que digui quelcom més. 

Però, al cap i a la fi, la cultura és molt semblant, cosa que queda ben palesa a la llengua. Miquel admet que poder utilitzar el català en el seu dia a dia fa que estar aquí sigui menys impactant i, moltes vegades, «pareix que no he acabat de partir». Amb la família solen parlar el castellà, tot i que mesclen les dues llengües. A la feina, quan no està amb els alumnes parlant anglès, sempre parla el mallorquí. Hi ha cops que quan està una mica enfadat li surt el un accent mallorquí en tot el seu esplendor.

No va ser fàcil marxar de casa. De tota manera, sent a prop els pares i els seus dos germans, i visitar Mallorca alguns cap de setmanes no li és complicat. A més de les vacances de Nadal, Setmana Santa i l’estiu és imprescindible ser a Mallorca durant les festes del vermar.

També, la xarxa de suport amb les seves companyes li ha permès ampliar la seva família a Barcelona, «compartir la mateixa experiència fa que l’enyorança sigui més bona de dur». En qualsevol cas, enyora moltíssim poder anar a la platja a poc més de mitja hora de casa i que no sigui la Barceloneta.

En Miquel està segur que tornarà a Mallorca. És ver que no es troba massa convençut de fer-ho a curt termini perquè encara no ha passat ni la meitat del grau i també té el projecte de fer un màster i seguir treballant a Catalunya. Però el que sí que sap segur és el que sempre ha imaginat: «Viure tranquil a la meva caseta de Binissalem».