Laura Gost: "Veia els meus pares llegir i volia crear allò que ells tenien a les mans i els entusiasmava"

Laura Gost està asseguda a la terrassa de casa de la seva padrina del Barcarès, és el seu lloc, l'escenari de la seva vida i on sempre torna. Parlem amb ella de la seva trajectòria, de les seves novel·les, dels personatges, del Goya i del camí que ha recorregut per convertir-se en una de les escriptores més influents dels últims anys.

"Quan era petita retallava els dibuixos dels contes romputs i inventava històries. Creava les tapes amb cartolines i afegia escrit per Laura Gost a la portada."

Què hauria de saber la gent de Laura Gost?

Fins que no va sortir la primera novel·la no vaig sentir l'oficialitat de definir-me com a escriptora sense sentir-me una impostora. Els llibres i el cinema són els pilars que expliquen la meva personalitat i han influït en la meva manera de pensar, de sentir, d'estimar i de viure. Va ser un amor a primera vista.

Des de sempre has tingut aquesta vocació ferma cap a l'escriptura?

He crescut rodejada de llibres i pel·lícules. Veia els meus pares llegir i volia crear allò que ells tenien a les mans i els entusiasmava. Quan era petita retallava els dibuixos dels contes romputs i inventava històries. Creava les tapes amb cartolines i afegia escrit per Laura Gost a la portada, cercava qui era la il·lustradora i també posava el seu nom, fins i tot, inventava el nom de l'editorial. El fet d'editar els meus propis contes és un dels testimonis del que sempre he volgut ser. A l'estiu del 2001 vaig escriure el meu primer relat; L'astronauta i el vell que encara guardo. Aquesta part imaginativa i fantasiosa l'he tinguda sempre.

Com ha estat la teva trajectòria?

Vaig ser una adolescent amb inquietuds, per això, vaig decidir que volia estudiar el grau de Comunicació a la UOC per paral·lelament treballar a ràdio i a diverses agències. Uns anys després vaig instal·lar a Barcelona. Durant aquell temps feia feina a un lloc on m'avorria moltíssim (riu) i em vaig posar a escriure Woody & Woody per El teatre de barra. Ja tenia escrit La cosina gran, però vaig esperar dos anys per treure-la. L'any 2017 vàrem dirigir l'obra de Woody & Woody i començà el procés d'iniciació del curtmetratge d'animació. Va anar a alguns festivals i, de sobte, ens nominaren als Goya. Ja que hi érem, tancàrem l'aventura aquell setembre i viatjàrem a Manhattan per regalar-li l'obra a Woody Allen. Per accedir a ell, fins i tot, vaig contactar amb el seu pianista. No sé si em va impressionar més els Goya o aquell moment.

Després d'això, quin nivell d'autoexigència es crea una escriptora tan jove?

El 2019 va ser un any complexa. Que la gent no espera res sinó que ho esperes tu de tu mateixa. La fase personal més dura de la crisi emocional la vaig tenir el 2019. El 2020, malgrat la tristor del confinament, em sentia inspirada i creativa i sortí La deliberació dels escorpins. El món es torna senzill és una novel·la que beu molt de les experiències del 2019.

I com escenari de la novel·la hi trobem Sa Pobla, Can Picafort o Aucanada?

Són llocs amb el qual tinc un lligam. Sa Pobla és on he nascut, és un poble que té un carisma molt especial, una història molt pròpia... un tarannà i, per tant, em feia ganes retratar-ho amb sotilesa. Can Picafort tenia el sentit del turisme i el xalet d'Alcanada representa l'esplendor, la mostra de bonança i el símbol d'èxit absolut. Penso que són connotacions que encara es mantenen.

Com és el procés de creació des dels inicis?

La meva metodologia és disciplinada. Vaig escriure Les cendres de la piscina quan vivia a Barcelona. De dilluns a divendres, en sortir de la feina, m'asseia a una cafeteria i escrivia durant hores. Encara que un dia no em llevi inspirada m'hi dedico de la mateixa manera per no perdre el fil. És un signe de respecte a l'acte d'escriure.

Quines són les escriptores o els escriptors que li han marcat?

J.K Rowling va ser un punt d'inflexió que m'acompanyà durant tota la infància. De fet, vaig veure la seva darrera pel·lícula en devuit anys i va ser com si es tanqués un cicle. La Casa de los espíritus d'Isabelle Allende, Julian Barnes, Delphine de Vigan, Murakami, Gillian Flynn o Jane Austen. Però amb qui faria un cafè seria amb Quin Monzó sense cap dubte.

undefined

Quan escrius et venen primer les imatges o les paraules?

Primer em ve la història. Sí que és cert que la part observadora i lectora estan molt unides i hi esdevingui un toc molt cinematogràfic. Quan escric ho veig molt de pressa.

"Encara que un dia no em llevi inspirada m'hi dedico de la mateixa manera per no perdre el fil. És un signe de respecte a l'acte d'escriure."

Les Cendres de la Piscina Premi Proa de Novel·la del 2023 i el Premi de Narrativa Maria Àngels Anglada del 2024... Totes les teves obres han sigut premiades?

Les cendres de la piscina és una novel·la coral, una nissaga familiar, un canvi de registre. És una novel·la de ficció basada en fets reals centrada en actituds, sentiments, sensacions... És un acte d'humilitat dir que està creada des de la ficció perquè no és una crònica del que va passar, de fet, seria reescriure en la teva pròpia coherència vital.

A Les cendres de la piscina en Sebastià, el protagonista, deixa de ser pagès per reinventar-se en el sector turístic...

No és una novel·la de tesis, és una història que parla de l'arribada del turisme a Mallorca i en Sebastià és un home paradigmàtic que canvia el lloc de feina al camp per arribar a ser mestre d'obres i empresari. Els fets del personatge central de Sebastià està inspirat en el meu padrí patern i na Catalina en la meva padrina. Encaixa dins el perfil de persona que els símbols de luxe se li democratitzen. Adquireix una visió molt utilitarista dels efectes i de les persones i tot ha de respondre a un símbol d'estatus. Presenta unes característiques amb llums i moltes ombres, és egoista, però té substància, que potser no cau bé, però és un personatge que interessa. Que el judici sigui del lector.

"Però amb qui faria un cafè seria amb Quin Monzó sense cap dubte."

undefined

Té un punt de reivindicació del que estem vivint a Mallorca els darrers anys amb el turisme?

Més que una reivindicació és una voluntat d'entendre determinades motivacions des d'una mirada neta i de trobar-li una explicació humana al fet de com hem arribat fins aquí. De com ha afectat el turisme en l'àmbit econòmic, social o mediambiental, però, també, com afectava una Catalina el nou canvi de rol de bellesa amb l'arribada de les turistes, la depilació i els biquinis. El fill d'un pagès que, de sobte, és fill d'un empresari i ha de respondre a noves expectatives socials o na Laura, la neta que té formació universitària i, això, també és conseqüència de l'estatus. Tot està molt connectat, tothom coneix un Sebastià i una Catalina.

Els llibres sempre són millors que les pel·lícules pel què imaginem els lectors... Què n'opines de què les teves novel·les es puguin veure a la pantalla gran?

No em preocupa, m'estim més pensar que l'obra és la novel·la i, de sobte, és una sèrie, un quadre. Serà un altre producte inspirat en la meva obra. És enriquidor i em sentiré molt afortunada.

Com és un bloqueig narratiu?

Bloqueig com a tal no, però sí que tinc el vertigen de fer la relectura del que porto escrit i no poder-ho mantenir. Sempre tinc un final en ment per no quedar-me en blanc, puc desviar-me, però em tranquil·litza saber puc reconduir-la.

Per acabar, parlem de la llengua amb què escrius: com creus que ha influït la a teva trajectòria escriure en català?

És un fet natural que no conceb d'altra manera. És la llengua materna amb la qual visc, somi, pens, m'expres... Si ho fes amb castellà no em bategaria igual i mira que vaig haver de traduir la segona novel·la! No és un tema per debatre, no m'he plantejat una altra cosa, de fet, en Sebastià flastoma en català. Estudiar filologia catalana és un amor a la llengua.

Quins projectes tens?

Estic acabant el màster en professorat, el Grau en Filologia Catalana a la UIB i ho compagino amb l'escriptura. Tinc ganes d'endinsar-me en el thriller psicològic i l'estiu és un bon moment per fer-ho, és un equilibri perfecte entre la foscor del text i la lluminositat de l'ambient. També la voluntat de conciliar la vida professional amb la personal.

Un menjar?

Tàrtar de tonyina d'en Joan.

Un llibre?

M'ha marcat El filo de la navaja de Somerset Maughan i el llibre que recomano Res no s'oposa a la nit de Delphine de Vigan.

Un grup musical?

Manel. Aquest costumisme és representatiu en algun moment de la meva vida. A la cançó Critiquem les noves modes de pentinats puc sentir aquesta nostàlgia anticipada, aquell somriure sota del nas. Manel té una habilitat per fer novel·les d'instants quotidians en La mort d'un heroi romàntic, La bolla de cristall o Benvolgut. No va al dramatisme sinó que entra d'una manera increïble dins cap de tots els personatges.

Un lloc on tornar?

El Barcarès té una càrrega molt important. És aquell lloc, caminar, córrer, el clotet on vaig començar a nedar i on el meu fillol també ho farà. Hi viuen els mateixos veïns de sempre; els d'Inca, Sa Pobla... Em dona pau, sé que hi ha hagut un canvi i en som conscients, però sempre vull tornar aquí. Equivalent a això no em ve res al cap.