Sense notícies del paisatge

Contra allò que pot fer pensar el títol que encapçala aquest article, el paisatge no ha fuit. De fet, mai ho farà mentre al món hi hagi persones que miren al seu voltant i jutgen estèticament el que veuen. Els animals no humans no fan això. Tenen un territori en el qual es mouen, cacen, descansen i en definitiva sobreviuen, però no tenen paisatge. Noltros, els humans, sí en tenim, de paisatge, perquè hem arribat a un estadi cultural en què al territori on vivim no només li donam un valor econòmic, sinó també un valor estètic. Tanmateix, no hi ha un paisatge bo o dolent objectivament. Com a espectadors, jutjam com a «bo» qualsevol paisatge que ens causa unes emocions positives, i com a «dolent» aquell que ens desperta una sensació de rebuig. El subjectivisme de la percepció de l’entorn fa que a molts ens causin una sensació positiva –fins i tot de vertadera bellesa– les harmòniques alineacions de molins d’energia eòlica, o l’arquitectura brutalista de l’antiga central tèrmica d’Alcanada. Tot depèn d’un complex marc mental on es mesclen cultura, educació estètica i apetències subjectives sobre el que ens agrada i no ens agrada. Tanmateix, hi ha uns consensos, uns acords sobre allò que cada societat i cada època considera bell i, per tant, digne de preservar-se.

Per a entendre’ns, la Serra de Tramuntana està protegida tant pel valor ecològic de la seva fauna i flora, com pel fet que hem anat assumint culturalment que els camps marjats de pedra seca, malgrat ser un impacte humà en la naturalesa, eren harmònics i bells tal com ens ho havíem anat dient els pintors paisatgistes del segle XIX i del XX. Així s’entén que la Serra de Tramuntana sigui patrimoni mundial en una categoria específica, la de Paisatge Cultural. Tampoc és gens casual que aquest reconeixement immens es guanyà gràcies a la iniciativa d’un govern i una conselleria progressista al Consell de Mallorca. Un govern conseqüent amb la necessitat d’introduir i reforçar el «factor paisatge» en tota política territorial desenvolupada des de l’Administració pública.

Esperant que el lector disculpi aquesta disquisició introductòria, en realitat ens serveix per a entendre per què dins les administracions públiques mallorquines, si fa no fa a partir dels anys 70 del segle passat, començà a guanyar pes aquesta dimensió paisatgística del territori, que amb els anys ha resultat decisiva per protegir allò que ens ha anat quedant de les destrosses provocades per les deplorables polítiques urbanístiques i turístiques que durant anys ha practicat i defensat la dreta ideològica d’aquest país (posant, per cert, la fal·laç excusa de la llibertat, s’entén que llibertat de construir on sigui i al preu que sigui).

Res, absolutament res de tot el que s’ha fet en matèria de paisatge amb els governs progressistes del Consell de Mallorca i de les Illes Balears, ho està fent ni ho sabrà fer l’actual govern de dretes. Amb un govern progressista, el Consell ha vingut fent unes nítides polítiques de paisatge, començant per l’adhesió al Conveni Europeu del Paisatge l’any 2008, i acabant amb l’aprovació, el 2019, d’una Estratègia de Paisatge del Consell de Mallorca. La passada legislatura es va constituir l’Observatori del Paisatge de Mallorca, precisament com a òrgan impulsor de les accions que en qüestions de paisatge li pertoca fer al Consell, que no és més que allò a què ens insta el Conveni Europeu: preservar el nostre fràgil patrimoni paisatgístic, valorar-lo i gestionar-lo.

Tot plegat, resulta tot un despropòsit que una direcció insular que es diu de «Territori i Paisatge» no hagi convocat les entitats, tècnics i assessors de les administracions i organitzacions que formen aquest important Observatori, perquè puguin conèixer, debatre i fer les aportacions necessàries en defensa d’allò més preuat de Mallorca. A aquestes altures i amb els nefastos precedents a què ens té acostumats la dreta de les destrosses ambientals i paisatgístiques, no tenir notícies del paisatge és una molt mala notícia.