Quina poca imaginació

Em fa la impressió que la vida política és com tenir una flassada massa curta: quan ens volem tapar els peus ens destapem el cap, quan ens volem tapar el cap ens destapem els peus. Mai ens dona cap mena de seguretat en aquests temps canviants, perquè en cap cas estarem satisfets del tot. Ara està de moda la paraula «fang», la «màquina del fang» per aquí, la «màquina del fang» per allà, respecte a les mentides que es couen al dedins de la política. En aquestes últimes setmanes ens hem fet un tip de sentir-la fins a ad nauseam. D’ençà que el president de govern la va emprar, tots han seguit la mimesi d’aquest argument, uns per a defensar-se i els altres per a atacar, o tan sols per a fer simplement soroll. Si haguéssim tingut el copyright de la frase, probablement els nostres beneficis haurien augmentat ostensiblement cada vegada que es pronunciés. Amb una bona estratègia propagandística hauria estat més que suficient, com així ha passat. Només que tiris l’ham, tothom ha picat. Quina poca imaginació, no! Repetir una vegada i una altra també, el mateix, sempre el mateix. Sembla que hàgim perdut el caràcter. Fins i tot la retòrica se n’ha vist perjudicada, l’art del parlar bé, l’art del raciocini i de la bona argumentació. Bé, això ja fa temps que ha desaparegut de l’hemicicle parlamentari. Mai vist! El «puc prometre i prometo» de la transició, ha passat a la història, però a la de l’oblit. Ara tan sols són insults, violència verbal que malauradament creix i pot anar en alguns casos a més, difamacions d’un bàndol i altre, el d’enviar a uns al «paredón» i els altres a la «merda». Almenys, en aquesta última accepció no t’afusellen, senzillament t’embruten. I la brutícia amb una bona dutxa, se’n va. Hem oblidat els límits del que és ètic. De manera seriosa, hem de pensar en la força que comporta l’ètica —en molts casos abandonada o deixada de costat pels polítics—, ja que s’ocupa del comportament moral i ens dona les eines necessàries per a resoldre els nostres conflictes interiors i tot el que té a veure amb la convivència. I en política, aquesta convivència gairebé ja no hi és: l’aire que es respira al seu voltant és tan dens que gairebé es pot tallar amb un ganivet. Certament, que la moral és un compromís pràctic amb un únic objectiu, millorar la vida de la gent. I aquí hem de fer cas al que ens dicta l’experiència, atès que l’ètica va més enllà d’una sèrie de regles i normes, no has de fer això, només pot fer això; en fi, és un concepte des del qual hom reflexiona amb la finalitat de viure més bé. L’important és el que volem, que desitgem i pensem com a més excel·lent. I si l’excel·lent —per alguns— és fulminar a l’altre, enfonsar-lo, destruir-lo, aleshores ja ens hem fet amb una ètica perversa. Quin mal exemple per a les generacions futures. La ‘polarització’ en la política agafa dimensions fins ara no vistes, com el que ha passat a Madrid. Quina absurditat, per no dir un altre nom, l’autorització que n’ha fet el Tribunal Superior de Madrid de donar permís per a resar davant la seu del partit socialista, a Ferraz, en la jornada del dia 8 i 9 de juny, contra l’amnistia aprovada pel govern espanyol. Que es pensen que resant, solucionaran els problemes, que salvaran a Catalunya de les urpes del maligne, és a dir, del socialisme o, com diuen altres, del comunisme, amb l’excusa que això pot acabar per desintegrar la unitat d’Espanya. Cal recordar que Espanya és plural i diversa. Quina vergonya usar la religió per a aquests assumptes. No té res a veure amb cap batalla espiritual. Abans, quan es parlava de les aparicions de la Verge Maria, l’únic missatge era, que resessin per la conversió de Rússia. Tant d’esforços per aparèixer-se, total per a dir-te això, que realment ja sabíem i que no interessa a ningú, encara que fos en temps del comunisme. A més, Rússia professa una de les branques del cristianisme, l’ortodòxia, practicada abans, durant i després del comunisme. Com és que la Conferència Episcopal Espanyola no ha desautoritzat aquesta farsa? Per què calla? Li sembla bé que alguns usin la religió per a fins ideològics i partidistes, com és en aquest cas? Quina pobra imatge es dona de la religió, realment m’avergonyeixo. El nostre bon amic Nietzsche faria un bon brou de cultiu amb aquesta situació, que personalment no reduiria una simple anècdota, car va més enllà d’això.