Vergonya, cavallers, vergonya!

Durant aquests dies una de les notícies del moment, que fins i tot ha superat el fastigós gest de Koeman a l’Eurocopa al ser descobert menjant-se un moc, trending topic de totes les televisions estatals, ha estat la protagonitzada pel president del Parlament balear, Gabriel Le Senne, quan arrencava amb un cop d’ira una fotografia d’Aurora Picornell de l’ordinador d’una de les portaveus socialistes de la mesa, Mercedes Garrido, que és la que tenia més al seu abast. L’argument esgrimit ha estat la neutralitat de la mesa, però sembla que ell no ha estat massa neutral mentre destruïa la fotografia de les Roges del Molinar. Mira que derogar la llei de memòria democràtica és realment cosa d’ignorants després dels esforços que s’han fet per a normalitzar els traumes que va suposar per a moltes famílies la Guerra Civil i el mateix franquisme, si no és que hi ha la darrera una intenció ideològica malsana. Em recorda molt l’escena, a començaments de la segona dècada del segle XXI, del que era aleshores batlle de Calvià i més tard conseller de Turisme, Carlos Delgado, amb els testicles d’un cérvol damunt del cap. Potser li varen dir que era tradició fer això, i ell, vinga!, amb els testicles per arracades. Sembla que aquesta era la manera de promocionar Mallorca, amb els ‘collons’ pel cap, talment com si fos el capell, però a penes feien poca ombra, a part de la pudor que desprenien. Només li hauria faltat les orelles i el banyam. Els animalistes varen posar el crit en el cel. Quina imatge més repulsiva en aquell moment com també ha estat ara l’actuació de Le Senne, per motius diferents. Si aquesta és la propaganda que hem de fer de la nostra terra, a la qual no hem afegit les gravacions pujades de to de les nits a Magaluf, perquè llavors la promoció de l’illa seria total. Ah, Le Senne!, poca història acumules a les teves espatlles. Ja sabem en quin bàndol es trobava la teva família, per a no acceptar el patiment que varen viure els de l’altre costat. Sempre n’hi ha alguns que s’aprofiten de les desgràcies alienes i de l’arbre caigut sempre han fet llenya, àdhuc s’han enriquit de llurs desgràcies. El franquisme fou una dictadura i això és una evidència que no es pot rebatre, malgrat que encara molts diguin que amb Franco es vivia millor, també ho deia el meu pare que el cel sia. És clar, el bon ciutadà era aquell que ni pensava, deia sempre amén i es deixava portar dòcilment com un xai a l’escorxador; així sí, que amb Franco, es vivia millor. Franco es va fer amb bon aliat, va convèncer l’Església catòlica espanyola, que fou temptada amb unes de les coses que més estima, poder i prestigi, perdent la veu profètica que l’hauria d’haver caracteritzat en tostemps. Poder a canvi de callar. Per tant, el franquisme es va fer amb la força dels dos poders, el polític i l’espiritual. Anem com els crancs, en comptes de fer un pas cap endavant, fem el contrari, un pas cap enrere. Sembla mentida que quan això ja ho teníem coll avall, surtin certs personatges i partits polítics que ens fan tornar a la prehistòria, al temps dels mamuts i de les pintures rupestres. Campa visceralitat i manca serenor. Le Senne s’ha lluït, però no sé per què la gent s’estranya de la seva actitud, que ja ens era ben coneguda de fa temps. De tota manera, la imatge que ha donat en el parlament balear ha estat realment trista i lamentable. A aquest disbarat s’ha afegit l’Ajuntament de Palma que com un in crescendo ha censurat a la biblioteca de Cort per recomanar la biografia d’Aurora Picornell de David Ginard i demana que es retiri del públic. Només ens faltava això. Tornem al temps de la crema de llibres, com en la novel·la Fahrenheit 451 de Ray Bradbury, o en la Nit dels Vidres Trencats o els llibres que l’Església posava a l’Índex. Tot allò que ajuda a pensar és sospitós, per això s’ha d’eliminar, no sigui que algú faci preguntes i qüestioni el poder que no admet discussió. Cal estar a l’aguait amb aquells partits que es presenten amb els millors vestits dialèctics, però si grates un mica, et trobes amb una ideologia que presumeix de democràtica, però que amaga quelcom de dogmàtic, en disposició de coartar les llibertats guanyades a pols durant dècades. El ferri control i la vigilància, acaba provocant una tirania sota una màscara que ben bé podem anomenar fanatisme i, com tots els fanatismes, sempre són radicals.