La Serra de Tramuntana, tretze anys després

El proppassat 29 de juny fou l’aniversari de la declaració de la Serra de Tramuntana patrimoni mundial per la UNESCO. Si tot aniversari és la celebració d’alguna edat acomplida, ens atrevim a dir que el 29 de juny de 2011, ara fa 13 anys, la Serra de Tramuntana celebrava la seva majoria d’edat: la que li atorgava el seu reconeixement com a paisatge cultural. Això ho deim com a símil del qualificatiu amb el que Immanuel Kant va designar la Il·lustració europea: «La Il·lustració és la sortida de l’home de la seva autoculpable minoria d’edat». S’és menor d’edat quan un ésser humà encara no és capaç de pensar per si mateix, al dictat de la seva pròpia raó. En el cas de la Serra de Tramuntana, el salt il·lustrat va tenir lloc quan el reconeixement d’uns valors naturalístics indubtables fou elevat a un valor de superior categoria: el seu valor cultural. Perquè la Serra de Tramuntana és quelcom més que naturalesa: és paisatge. I paisatge, aquí, és naturalesa més cultura.

Si explicam això és perquè justament va ser aquest enfoc la clau de volta sobre la que es recolzà l’argumentari perquè la UNESCO pogués declarar la Serra Patrimoni Mundial. La idea de la candidatura la tengué l’aleshores consellera socialista Maria Lluïsa Dubon, qui amb molt bon criteri creà un equip tècnic enfocat a elaborar un informe –el millor informe– que pogués convèncer la UNESCO de les bondats d’un territori que en la terminologia de les Nacions Unides s’anomena «bé». Per a la inclusió d’un bé en la llista de Patrimoni Mundial, la UNESCO exigeix una demostració del seu «valor universal excepcional».

Els qui formàrem part d’aquell equip trobàrem aquesta «excepcionalitat» en l’empremta paisatgística que formen els grans sistemes constructius en forma de marjades, tanques de pedra, camins empedrats i in­fraestructures hidràuliques tradicionals, i en la pervivència funcional de totes aquestes infraestructures. La Serra de Tramuntana no és un territori fossilitzat. Gran part dels seus elements constructius característics segueixen en actiu, i, de fet, encara sostenen el que queda d’un paisatge agrícola mediterrani que combina excepcionalment la presència d’un sistemes hidràulics aplicats al regadiu, i unes zones de secà (especialment olivars) sustentats per bancals de pedra seca.

Des del seu reconeixement com a «Paratge Pintoresc» l’any 1972, fins a la seva declaració com a «Paratge Natural» el 2007, i finalment Patrimoni Mundial el 2011, la Serra de Tramuntana ha anat guanyant en regulació dels usos, i en l’aspiració de revertir el model econòmic imperant basat en el monocultiu turístic.

Per fer-li front amb garanties d’èxit, el març de 2023, sota la presidència socialista al Consell de Mallorca, s’aprovà una proposta de Llei general de la Serra de Tramuntana, que comptà amb la participació i el consens llargament treballat de nombroses i importants entitats implicades en la conservació del medi natu­ral, la promoció de l’agricultura ecològica i la protecció del patri­moni etnològic. Una Llei adaptada al món rural de la muntanya mallorquina, que l’ordenava i gestionava amb criteris vinculats a les especificitats d’aquest món, i no les del món urbà.

Aquestes premisses són i sempre seran incompatibles amb els obsessius intents del Partit Popular de crear una macrourbanització a Escorca, que es va aconseguir neutralitzar gràcies a l’acció proteccionista del Pacte de Progrés i a una sentència del Tribunal Suprem. Ni la Serra necessitava cap nova urbanització a Escorca, ni a la Serra li ha passat res dolent per no tenir-la.

Avui, incomprensiblement per a una societat cansada i molt crítica amb una saturació turística inspirada en els postulats ultraliberals de la dreta d’aquest país, la Llei de la Serra de Tramuntana continua a l’espera d’un últim tràmit parlamentari que el Partit Popular es nega a executar. Una Llei que pretén, senzillament, el reconeixement jurídic del Paisatge Cultural declarat Patrimoni Mundial per la UNESCO. Tretze anys després d’aquesta declaració, la dreta que a cop de contradiccions governa al Consell de Mallorca, tracta ara, a la desesperada, de pintar de blanc les vergonyes del seu passat corrupte i urbanitzador. Els mallorquins i les mallorquines que tenim memòria no ens deixam enganyar: darrera la pintura barata i rància tan del gust del Partit Popular, bullen nous projectes urbanitzadors i noves carreteres embossades.