Carme Obrador: "La vida a Mallorca és un regal, tenim molta sort de poder dir-li casa"

Na Carme Obrador va néixer a Manacor. Va estudiar Medicina a Catalunya on hi ha arrelat. Quan acabà els estudis va fer un parèntesi de vuit mesos per venir a l’illa, però amb el pensament de tornar on havia estat casa seva: Barcelona.

Després de la pandèmia i amb les seves conseqüències encara presents va preparar-se l’examen del MIR per ser resident de Medicina Familiar i Comunitària a Manacor. La decisió de tornar a Mallorca després de set anys no la defineix com a fàcil: «Em vaig penedir? Diria que no, fer-ho no em serviria gaire. Ara, faria les coses diferents? Sí, segurament sí», comenta.

Va començar la residència el juliol del 2021, però sentia que no era el seu lloc. Va haver d’aprendre a gestionar «saber el què vols sense saber el què vols». Aquesta decisió la va dur a estudiar un màster i un postgrau en Nutrició Clínica i Oncològica per la Universitat de Barcelona, diversos cursos en Nutrició i Medicina de la Dona i Nutrició Esportiva per l’ICNS. Als seus estudis acadèmics hi va sumar una formació de ioga que li va obrir el cap i el cor: «Per cert, encara estic aprenent com desvincular allò que soc, d’allò que he fet o he estudiat».

Després de vuit mesos a l’illa sentia que s’ofegava. No sap per què, però necessitava tornar a Barcelona: «I quan vaig tornar-hi l’abril del 2022, m’esperava una altra casa per ensenyar-me moltes coses».

Va augmentar les hores de feina per poder pagar-se el pis a la Ciutat Comtal, des de llavors, es dedica a fer feina i a impartir formació de ioga dues vegades al mes. També, va al teatre i a exposicions: «La darrera que vaig visitar va ser ‘Venerades i Temudes’, al CaixaForum de Barcelona».

El tema de les oportunitats és una cosa que es planteja des de fa molt de temps: «Necessit més oportunitats laborals? Socials? Culturals? Pens que laboralment tenc projectes més tendres i plens d’amor a Mallorca. Socials? Em sent afortunada a ambdós llocs. Culturals? Sí, Barcelona té moltíssima oferta, però fins a quin punt puc abastar-la tota?».

«Em sent molt agraïda per poder dir que, quasi sempre puc parlar català, tant a la feina com amb les meves relacions», explica. Sempre li demanen d’on és perquè no l’entenen. En aquest cas conta la seva experiència el primer dia a la Universitat demanant una Coca Cola: «Després de repetir-li a la cambrera quatre vegades la paraula amb l’accent manacorí, una companya li va haver de dir per cinquena vegada. La treballadora catalana em va mirar amb cara de sorpresa i circumstància». Les paraules «pedaç», «grenar», «xítxero», «estantís», «mollar», «al·lota», «trempar», «horabaixa», «cotxo», «no passis pena», «no frisis», «nina» i «t’estim» surten diàriament de la seva boca.

El concepte de gran ciutat l’associa a Barcelona: «Què vull dir? És tan gran i tan cosmopolita què pots fer, ser, estar, sentir i treballar del que vulguis. No dic que a Mallorca no puguis fer-ho, clar que sí! Però aquí no ets ningú i ets qui vols ser a la vegada». L’anonimat és un regal que vivint a un poble no es té. La llibertat que sent allà és immensa i li permet fer i desfer sense jutjar ni ser jutjada. 

Sempre li ha costat moltíssim anar a dormir a fora de casa i sentir-se lluny dels seus. I ara, de sobte, està vivint la vida a uns dos-cents cinquanta quilòmetres de distància amb l’única por de com i quan serà això de tornar. «He entès que cada cosa al seu temps, supòs», afirma.

Al sentiment d’enyorança que té na Carme li afegeix un toc d’angoixa pel que s’està perdent. «Ja sigui no veient a la meva fillola créixer o no podent acompanyar als més grans en els seus últims anys», explica. 

A Barcelona hi té la mar, l’Espai Mallorca i la Plaça Felip Neri que són espais segurs i, conseqüentment, una mica casa. Pel que fa a música l’apassiona Manel, Els amics de les arts, Oques grasses, Al·lèrgiques al Pol·len, The Tyets, Ginestà, Maio, Senyors Tranquil... i llegir a Pol Guasch, Xavier Mas Craviotto, Irene Solà i a la manacorina Aina Fullana. La sorprèn com en són de joves i el món que creen.

Creu que «la vida a Mallorca és un regal i tenim molta sort de poder tenir-la i dir-li casa». «A més, soc una persona molt familiar i quan el temps passi segurament voldré. Ara bé, tampoc et sabria dir quan», conclou.