Un món curull de simbologia

En l’últim terç del segle passat Paulo Coelho va publicar una obra que fou un Best-seller arreu del món, de nom L’Alquimista, que narra la història d’un jove andalusí mentre fa camí en el desert a la recerca d’un tresor, amb clara reminiscència als pelegrinatges, especialment al de sant Jaume com a camí de transformació. És una narració molt a l’estil new age, amb pinzellades fantasioses d’un món holístic.

Hi ha molta simbologia pel que fa al tresor, que no és altre que l’interior. Des d’un altre àmbit, Marguerite Yourcenar, exposa a Opus nigrum la història d’un alquimista que cerca l’alliberament a través de l’alquímia, emprant-la com a símbol de transformació. Quant a això, els experts diuen que el llenguatge és profundament simbòlic —realment és una afirmació que no ens ve de nou—, que conté diversos sentits no perceptibles a cop d’ull si no és amb una mirada més fonda, atès que ens remeten a un àmbit del pensament que podríem anomenar indirecte: inconscient, metafísic, sobrenatural i altres per l’estil. El símbol, a més d’abraçar una funció comunicativa, abraça també una de significativa, una certa similitud o ressonància interna amb allò que significa o evoca.

És epifania d’un misteri o l’aparició de l’inefable a través de la transfiguració del concret en un sentit abstracte. Els lingüistes esmenten que el símbol és travessat per una tensió que fa difícil captar el seu objectiu. És com un poema, que mai s’esgota el seu contingut, és com una experiència espiritual o religiosa incapaç de donar-li un estatus científic; és a dir, l’expressió simbòlica sempre està oberta a un difícil equilibri que l’allunya de l’ortodòxia dogmàtica i ensems de la fixació integrista i que comporta una experiència profunda. El símbol és totalment polisèmic, té infinitat d’interpretacions. Ara bé, s’inclina cap a una conjunció de contraris, expressat per la mateixa etimologia de la paraula sym-bolom, talment un moviment de reunificació de les parts separades.

El símbol no es pot entendre fora d’una societat determinada, arrela en un terreny històric i social, perquè existeix per a ser rebut, comprès i funciona dins d’una comunitat sociocultural concreta. Endemés, no es deixa classificar únicament amb la raó, fuig d’un pensament merament conceptual. Fixem-nos, a tall d’exemple, en uns quants d’aquests símbols. Comencem per la bandera olímpica que veurem sovint ara que estem a prop de les Olimpíades de París. Aquest símbol està compost per cinc anelles, generalment en diversos colors. Els cinc colors corresponen al blau, groc, negre, verd i vermell.

Les anelles s’entrellacen d’esquerra a dreta. El negre, blau i vermell se situen damunt i el groc i verd, a sota, que té la forma d’un trapezi regular. Aquest símbol olímpic representa la unió dels cinc continents i demostra la universalitat de l’olimpisme i la trobada dels atletes del món sencer durant uns Jocs que volen sobresortir, a part de competir, per la seva harmonia i germanor. El lema olímpic: «Citius, Altius, Fortius», o sia, «més ràpid, més alt i més fort» és la invitació del Moviment Olímpic a la superació i l’esforç que demana tal cita. Fou creat pel dominic francès Piere Didon.

Un altre símbol recurrent és el de la caputxeta vermella. La faula dels germans Grimm presenta una semblança amb els mites de devorar que apareixen en totes les literatures. Les interpretacions mitològiques de la naturalesa han volgut veure en la caputxeta vermella una figura solar (caputxa vermella= sol), devorada pel dimoni de les tenebres (el llop). Una interpretació psicologista pot relacionar el color vermell amb la sexualitat: la caputxa vermella és una imatge de la maduració sexual, el llop representa l’instint animal i el caçador representa o simbolitza l’ordre i sentit moral. Cada paisatge és, sens dubte, un observatori interior. Amb la caputxeta vermella no s’assenyala una peça externa per a cobrir-se el cap, sinó l’ànima que pensa; el llop és el poder d’ensorrament i la mentida, que agafa la caputxeta (és a dir, la seva ànima), la devora i la lliura a les tenebres fins que apareix el caçador que l’ajuda a alliberar-se.

Un altre símbol és el del joc de la pilota, que no era simplement un passatemps, sinó que era la imitació d’uns processos còsmics. El mite grec sap del nen diví Zeus, que en la gruta de la muntanya Idea, jugava amb el globus terraqüi. El més conegut és el joc de la pilota en el Mèxic antic: el lloc on els asteques jugaven a pilota era la reproducció de l’univers, en el fons un acte de culte, envoltat d’un profund simbolisme religiós: la pilota de cautxú, colpejada amb els malucs o la part del darrere, simbolitzava el sol, i els sacerdots i nobles que jugaven a pilota imitaven el joc dels déus en el cel.

Un dels símbols més coneguts és el de la creu, que el cristianisme es va fer seva, però que es perd en la història dels temps. La creu amb els seus dos components bàsics, que són un puntal vertical i un altre d’horitzontal, es troba entre els signes més antics de la humanitat. Egipte, Xina, Creta, Índia i un llarg etc., s’han trobat infinitat de creus de culte. Efectivament, juntament amb el cercle, el centre i el quadrat, la creu és un dels símbols geomètrics primordials del gènere humà, car representa l’imago mundi (imatge còsmica).

La creu dirigida als quatre punts cardinals, és en principi la base de tots els símbols d’orientació, en els diferents aspectes de l’existència de l’ésser humà. Orientació a dos nivells: el nivell espacial amb relació als punts cardinals terrestres, i el nivell temporal amb relació als punts cardinals celestes. L’orientació espacial enllaça l’eix est-oest, que correspon a llevant i ponent; l’orientació temporal enllaça l’eix de rotació del món, nord-sud i dalt-baix, és a dir, l’eix vertical que uneix els pols i talla en l’horitzó el pla horitzontal terrestre. L’encreuament d’aquests dos eixos permet l’orientació total, l’Axis mundi.