Cara de colló

Les possibilitats que ens trobem amb una circumstància que ens deixa cara de beneit, d’estúpid, de colló augmenten cada dia de forma exponencial. Avui és el banc, que anuncia la fi de les comissions si compres el producte més rendible del mercat, que resulta que no renda res. L’endemà és el tècnic que s’esperava urgentment des de fa setmanes; quan a la fi arriba, reclama dos-cents euros per quinze minuts de feina, a l’hora de pagar confessa que ell no factura i només et queda pregar perquè la reparació funcioni.

S’hi pot sumar la companyia de telefonia, que va vendre un preu per a tota la vida i any a any puja la quota que retira del compte corrent. Qualsevol dia és la companyia d’assegurances, que a la seva publicitat promet estar sempre al costat del contractant i, quan es necessita posa tots els entrebancs possibles per no arreglar la humitat o la gotera. És la modernització i translació a altres negocis d’aquella encertada definició de la banca com una entitat que dona un paraigua quan fa sol i el retira quan plou.

El nivell d’exposició al risc augmenta durant els viatges a l’estranger. Es recorda el taxista de Nàpols que pentinà deu euros de sobrepreu. El gondoler de Venècia que feu preu per una hora i a la mitja ja havia desembarcat. O al comerciant turc que venia una autèntica moneda de l’Imperi Romà sortida de la foneria dos dies abans.

Algunes d’aquestes petiteses es donen per bones amb un lleu somriure i l’expressió «ens han vist la cara de turistes». Ara, les grans estafadores del turista amb les defenses baixes són les companyies aèries. I entre elles, regna ben merescudament Ryanair. Encara que Consum considera que no vola sola en el menyspreu als drets dels consumidors: cent cinquanta milions de multa a repartir amb Volotea, Vueling i EasyJet com a sanció –ridícula– per la seva política d’equipatges. Per cert, el Govern de Francina Armengol fou pioner a multar una companyia, Vueling, per incomplir els drets dels passatgers en matèria d’equipatges. Sense que això suposàs cap remordiment de consciència ni propòsit d’esmena de l’empresa amb seu a Barcelona.

Malgrat tot, l’emperadriu del maltractament al client és l’aerolínia fundada per Michael O’Leary. Com que ja ho saben, alguns usuaris contracten amb Booking el servei de check-in, vaja, el que vulgarment es diu treure la targeta d’embarcament. Resulta que Ryanair i les agències en xarxa mantenen una guerra a mort perquè ningú les prengui ni un cèntim del negoci. Un dia abans comuniquen amb un eufemisme que no poden donar el servei contractat. «Un problema tècnic irresoluble», diuen. El que ha pagat, només té Vint-i-quatre hores per treure la targeta, deixa tot el que està fent i tornà a l’hotel per fer la gestió. Ryanair obliga a donar-te d’alta per després ofegar-te amb publicitat. Per fer-ho, demana nombroses dades, fotos de davant i de perfil, que no sempre agraden a la intel·ligència que les revisa i obliga a repetir-les una vegada i una altra. Mentrestant, es paguen uns euros per aquí i uns altres per allà. A la fi, arriba el paper que permetrà pujar a l’avió.

Però les sorpreses no han acabat. Quan s’arriba la porta d’embarcament, es pot descobrir que has oblidat fer una passa. Llavors, el rialler i xerraire O’Leary se’n riu de viatger i li torna a cobrar per la maleta de mà ja pagada sense oferir cap servei addicional. En el mateix instant, a algun lloc d’Irlanda, on té la seu la companyia per tal de pagar menys impostos, es destapa una ampolla de xampany i es brinda per un altre despistat que ha caigut en les xarxes de la taràntula devoradora de desprevinguts.

El problema s’agreujerà encara més per als balears si Brussel·les autoritza la fusió entre Iberia i Air Europa. La Unió Europea no fa res per posar fi al desgavell de les companyies aèries, el sèrum en vena per aquells que viuen –vivim– a unes illes. No mou un dit per posar ordre de manera que un client tengui clar des del principi el cost del servei que contracta. Les causes són la despersonalització dels serveis d’atenció al públic i la barra lliure a l’engany. El client ja no és un tresor a mantenir en el futur, sinó un objecte per prémer ara mateix.