Helena Vilà: «les platges d’aquí no tenen res a veure amb les de les illes»

Helena Vilà va néixer a Reus, província de Tarragona, al sud de Barcelona. És instructora de vol i pilot d'aerolínia comercial per l’escola de vol de Reus, CESDA. En acabar la seva formació destinaven els alumnes a diferents indrets i, a molts dels seus companys, no els agradava la idea d'anar a viure a una illa. Va escriure a diverses escoles de tot Espanya i des de l’empresa Pana Media de Palma li donaren l’oportunitat de fer el salt, «és molt difícil trobar aquest privilegi».

La llicència per pilotar consta d’una part teòrica i una part pràctica. Va començar impartint les dues, però actualment només es dedica a la segona. Ha pilotat des dels avions més petits als més grans: «Ja pilot el més gran; el Piper PA-34 Seneca turbo que no només vola amb un motor sinó amb dos», comenta. Ensenya als alumnes que es preparen i necessiten fer una quantitat d'hores de vol per treure's la llicència. Imparteix classes tant amb avions com amb simuladors de vol: «Feim els vols de dues hores que són els trajectes més llargs i els vols curts per aprendre a aterrar i enlairar. Aquesta part és la més interessant». «També feim pràctiques amb simuladors instrumentals», afegeix.

Explica les sensacions que té quan vola per damunt Mallorca: «És fàcil perquè l’orientació no és gaire complicada», explica. Veure els colors del mar i tota la Serra de Tramuntana d'allà dalt és tranquil·litat, bellesa i li sembla una sensació increïble, «a partir d'ara que volaré més alt no podré estar pendent tant de les vistes, però esper agafar alguna avioneta per continuar gaudint-les». 

«Estava molt agraïda de poder compartir habitatge, ja que els preus dels lloguers eren i són insostenibles»

Va tenir la sort de compartir pis durant set anys amb una mallorquina: «Estava molt agraïda de poder compartir habitatge, ja que els preus dels lloguers eren i són insostenibles». Fa un temps es va mudar, però segueixen compartint molt de temps juntes. A la feina també hi ha mallorquins, però la majoria són de la península: «De fet tenim el grup de forasters. Gairebé no he trobat molts de catalans a l'illa».

Quasi sempre parla català amb la família i els amics: «A Mallorca també ho faig encara que sempre em canvien la llengua al castellà, imagín que per costum», comenta. A la feina és diferent perquè els idiomes oficials que s'empren per llei al sector són l'anglès i l'espanyol, així que «no els queda més remei». Però quan torna a casa sempre li recorden que se li ha enganxat el cantar del català de Mallorca: «I mira que gairebé no utilitz paraules típiques encara que m’agrada escoltar-les quan xerr amb els meus amics mallorquins», afegeix. 

Pel que fa a literatura, n'Helena quasi sempre llegeix literatura fantàstica en anglès, però sí que des de petita ha escoltat música en català i és una enamorada d'Antònia Font.

Reus és una ciutat més petita que Palma. Tant una com l'altra no tenen el concepte de Barcelona o Madrid però són idònies per tenir-ho tot. La vida aquí li recorda a la de Reus per la quantitat d’ofertes d'oci i culturals i les festes locals, encara que no entendrà mai que Sant Sebastià se celebri en hivern i no en estiu com la majoria de les festes patronals, així i tot, no es perd per res els concerts ni les torrades en ple gener.

"Sempre toc el Mediterrani des de diversos llocs".

Però està enamorada de Mallorca: «Cal dir que em costa molt anar a platges de Catalunya perquè no tenen res a veure amb les d'aquí, però ho faig per les meves nebodes. Sempre toc el Mediterrani des de diversos llocs», afirma. Les opcions culturals que té la ciutat: visitar la Seu, el Castell de Bellver, l'oferta d'esdeveniments... i gaudir de poder fer un capfico a qualsevol caleta a vint minuts de casa: «No podria viure sense el mar encara que la platja de Reus sigui la de Cambrils, estic acostumada a tenir-la aprop», explica.

Sempre té moltes facilitats per tornar a casa. Quan viatja a Reus passa a recollir a les seves germanes que viuen a Barcelona i van a veure la família. Ho repeteix una vegada al mes, pel seu aniversari i els dels seus pares, per visitar a la seva gent, per les festes de la ciutat, per veure els Gegants, els Castellers i no oblidar-se dels costums d’allà. Aquestes anades i tornades fan que no hagi tengut gaire sentiment d’enyorança d’ençà que viu aquí. La complicació ve a l’hora d’organitzar-se per anar a veure’ls.